Tan animal com l’Andreas

All-focus

Fa uns pocs dies la secció “La contra” del diari “La Vanguardia” entrevistava a Andreas Michalsen, un metge naturòpata alemany que no conec, però amb el que coincideixo en un munt de coses de les que explica en la breu entrevista del diari barceloní.
L’Andreas practica i recomana uns hàbits molt semblants als que porto en la meva vida quotidiana. Com ell, faig dejuni diari de setze hores. Sopo molt lleuger cap a dos quarts de vuit del vespre, me’n vaig a dormir cap a les onze, em llevo cap a les set, prenc una infusió i dino cap a les 12 del migdia, sense cap mos entre àpats. I, com ell, puc dir que em sento fort i sa, i especialment àgil.
L’Andreas és vegetarià, jo practico la dieta vegetariana de manera quotidiana des de fa trenta-set anys. Discrepo d’ell en el sentit de què a mi no m’avorreix en absolut la dieta vegetariana. I faig el possible per difondre les possibilitats culinàries del vegetarianisme, per això, entre altres coses, em dedico a donar tallers de cuina mediterrània vegetariana, una cuina aromàtica, saborosa i creativa, com som la gent mediterrània. Potser aquí rau la diferència que fa que ell s’avorreixi.
Una altra coincidència amb l’Andreas és saber valorar les virtuts de l’aigua freda, em dutxo amb aigua sense escalfar durant tot l’any, faci fred o calor, des dels catorze anys.
També, com ell recomana, camino descalç per la sorra ben a la vora del mar, un privilegi que practico d’ençà que visc a l’Empordà. Dormo amb l’habitació freda i la finestra oberta, a l’hivern només una escletxa, no cal exagerar. No vaig al metge, no prenc drogues farmacèutiques i normalment prenc un gotet de vi al meu únic àpat, al migdia.
I, com ell diu, no oblido mai que sóc biologia, tinc sempre present que, per sobre de tot, sóc un animal.
La diferència més gran amb l’Andreas és que jo no sóc cristià, ni m’interessa l’espiritualitat índia. O més ben dit, m’interessa com a recerca. I pel que vaig descobrint, em sento molt lluny d’ella. De fet, tant lluny com de qualsevol altra espiritualitat, sóc un animal sense ànima, molt animal.

Anuncis

Deixant-me plorar per un instant

All-focus

Llàgrima plaent en ulls closos, s’acumula i regalima suaument galta avall. Càlida, la llàgrima. Gairebé fred l’aire que, per ara, no arriba a ser vent. Calent, el sol que acomiada l’hivern. Calma, paisatge serè i ben obert, molt obert. Satisfet pel dinar ric i auster que tot just ha passat per la gola. Gaudint immers en el que m’envolta, com un petit ésser més d’aquesta vida que tot ho omple. Donant gràcies per existir, per viure i conviure amb tanta expressió de vida que m’inunda. Emocionat i sensible, ulls salats com la mar, amb el dolç afegit de sentir-me pare orgullós, tresor reservat dins la capseta íntima que cal preservar i gaudir en privat. Efímerament feliç, deixant-me plorar per un instant.

Som vida cooperativa, sóc cos

vida cooperativa

La vida, un procés iniciat fa més de quatre mil milions d’anys, és autopoièsica (1), es fa a si mateixa, autònomament, continuadament, a partir de la interrelació de tots els organismes que la integren. En aquest procés participem tots els éssers vius pertanyents als trenta milions d’espècies que interaccionen i constitueixen, constituïm, l’organisme viu que és la Terra.
La vida, des dels seus inicis, ha estat sempre, i de manera constant, un fet essencialment associatiu, res a veure amb la idea manipulada i àmpliament acceptada de la llei del més fort. La vida a la Terra no és una jerarquia de creació divina, sinó una holarquia (2) naixent sorgida de la seva pròpia sinergia de combinació, acarament i recombinació.
Allò que podríem considerar més natural, consubstancial a la vida, és la creació cooperativa i no pas la violència competitiva que regeix la societat humana actual, un model androcèntric imposat pel patriarcat fa pocs milers d’anys.
La vida és, essencialment, simbiosi (3). Nosaltres, el nostre cos, és l’associació de cent bilions de cèl·lules fruit d’una complexa evolució, és una comunitat d’éssers que intercanvien matèria, energia i informació. Som éssers cooperatius en la nostra pròpia configuració corporal, formem part de quelcom absolutament extraordinari, la vida.
Per això, personalment, no puc de cap manera considerar el meu cos com a un mer vehicle o contenidor de cap altra mena d’existència eterna o espiritual. Reivindico orgullosament que sóc cos, sóc vida, un fet excepcional a l’univers, pel que de moment sabem. No necessito ser res més, sóc vida, i no considero que sigui precisament poca cosa. “La vida és la celebració de l’existència” (Lynn Margulis).
Tenir consciència del que som, d’aquesta pertinença a una vida cooperativa, i viure conseqüentment segons aquesta naturalesa, és el que podríem anomenar, bioconsciència. És el que guia la meva efímera existència com a ésser humà.

(1) autopoiesi, del grec autós, “a si mateixa” i póiesis, “creació, fer”.
(2) holarquia, del grec hólos, “tot” i árkhō, “poder”, “mandat”, “govern”.
(3) simbiosi, del grec sýn “conjuntament” i bio “vida”.

La sobirania a taula

sobiranialaimentaria

D’on ve l’aliment que mengo? Quan quilòmetres ha recorregut? Com s’ha produït? Com viuen les persones que l’han produït i transportat? Quants intermediaris s’han lucrat fins a arribar al meu cabàs? Quanta energia ha consumit el seu transport i magatzematge? Quan ha contaminat el que mengo abans de comprar-ho? És nutritivament ric?
Aquestes preguntes, i moltes altres, són les que em faig abans de comprar el que mengo. Per això, els aliments frescos que compro i cuino són gairebé tots de proximitat, de temporada i ecològics. Per això prioritzo comprar directament a qui els conrea. Per això compro aliments de temporada, de proximitat i ecològics. Per respecte profund a la vida, per potenciar la nostra pagesia, per sobirania alimentària.
Aquests aliments són la base de la meva cuina vegetariana i mediterrània, així m’alimento quotidianament. I així és la cuina dels tallers que imparteixo. El pròxim serà el mes de març, sobre cuina quotidiana. Receptes, idees, aliments i organització per menjar cada dia de manera nutritiva, saborosa, fàcil, econòmica i més ecològica. Si vols saber més, pots visitar www.vegetariana.cat.

Així sí, amb coherència i dignitat

mireiaboya.jpg

Avui, davant del Tribunal Suprem, la Mireia Boya, expresidenta del grup parlamentari de la CUP, ha donat un exemple de coherència i dignitat. No s’ha desdit de tot el fet, votat i proclamat, com correspon a una representant política que es deu a qui la va votar i per a què la van votar. Si qui l’ha precedit en declaracions davant la justícia espanyola s’hagués comportat de la mateixa manera, avui seríem en una situació molt diferent de la que patim. Així, com la Mireia, amb la mateixa coherència i dignitat, calia i s’esperava que es comportés el 27 d’octubre el Govern i el seu President. Encara no és tard si totes ens impregnem de l’exemple de la Mireia i de la coherència de la CUP. Som República, la vam guanyar a les urnes l’1 d’octubre, la nostra fermesa la va defensar el 3 d’octubre i el 8 de novembre, el Parlament la va proclamar el 27 d’octubre, i el 21 de desembre la vàrem refermar a les eleccions que ens van imposar. Ni un pas enrere, som República, guanyada democràticament i de manera pacífica, malgrat la seva violència i injustícia.

Cuinar assaborint la vida

cuinar

El fet creatiu ha estat amb mi sempre, d’ençà que tinc ús d’això que en diuen raó. L’he expressat en molt diverses facetes, grafisme, fotografia, pintura, escultura, dansa, escriptura, comunicació… He de reconèixer que no he estat mai un virtuós en cap de les diverses disciplines que he practicat, m’ha guiat més la passió i l’impuls que no la constància que exigeix el virtuosisme.
Des de fa un temps, estic immers en una altra disciplina on dono via lliure a la meva creativitat, la cuina. Fa molts anys que cuino, des de poc més dels vint, i he anat aprenent fent un reguitzell immens de pífies, moltes, algunes memorables, tot i que ja només formen part del record. He après d’aquí i d’allà, xuclant amb desfici, com s’ha de fer si vols aprendre quelcom. L’edat sembla que m’ha donat un no sé pas què i, ara, amb seixanta-dos anys, creo plats com per art d’encanteri, plats creatius i saborosos. Plats de cuina vegetariana i mediterrània, que és la fórmula alimentària que em nodreix des de fa més de trenta-set anys. De gairebé tot, fa un munt d’anys, coses de l’edat.
La meva cuina es basa en aliments de temporada i de proximitat, i de producció ecològica. Creo els plats improvisant, fent ús del regal que m’ha donat la dansa, l’art de la improvisació. Cuino amb aliments vius, plens de força nutritiva i de sabor, cuino vida que dóna vida. Aconseguir que aquests aliments vius es transformin en plaer gastronòmic és una de les satisfaccions més grans que visc actualment. Ves per on, als fogons aconsegueixo confluir els eixos fonamentals que vertebren la meva vida, la creativitat, la consciència ecològica, la improvisació, l’acció per un món més just i solidari, i l’amor per la vida. Cuinar per altres és un acte d’amor, cuino assaborint la vida. (vegetariana.cat)

Plantar cara obertament

moltapropfeixisme

Pallassos, rapers, mecànics, votants colpejats, activistes, polítics, qualsevol que gosi pensar diferent i expressar-ho passa pel sedàs de “la justícia” sota direcció de qui governa, o de qui és al seu costat. Molt a prop del feixisme, cada vegada més a prop. Per arrodonir la ignomínia, qui rep acusacions de nazis són pallassos, rapers, gent reprimida i qui vulgui una república o vulgui deixar de pertànyer al seu Estat.
Als Goya, escenari contestatari per excel·lència de la cultura de l’espectacle, ni un gest o paraula de tot plegat. “Todo por la patria”, tots amb la seva pàtria i la seva unitat, el fet suprem que està per sobre del sentit democràtic, de la llibertat i de la veu de les urnes. El que calgui per mantenir “la unidad”, encara que sigui amb cadenes, reixes i mordasses. I Europa, de moment, mirant cap a una altra banda, els diners manen.
Cal resistir, sí, i alguna cosa més. No és suficient posar cara de bona gent, fer ús de l’astúcia i pensar que ens perdonaran de no sé pas què. Això els fa sentir més valents, amb més dret a fer i a desfer, fins a esclafar-nos amb escarni. Davant el monstre feixista només hi ha lloc per plantar cara obertament i de manera pacífica, fins a l’extrem que la seva resposta autoritària els porti a l’abisme profund que ells mateixos estan excavant amb tanta mala fe.

Enamorat de la mare mar salada

All-focus

Estic encisat de l’essència efímera del paisatge d’hivern a la platja, de la seva capacitat de transmutació continua, permanent. Les passejades de capvespre vora la mar a la vora del mas on visc, trepitjant sorra molla i aigua salada, fan que el meu encís de sempre per la mare mar es transformi en enamorament incondicional. Em sedueix l’onatge, els seus canvis, la seva variabilitat, el seu caràcter inconstant i voluble. L’arribada de les ones a la platja té mil maneres diferents d’expressar-se, des de la calma a la passió desmesurada, de la lleu ondulació a la mar encrespada. L’aigua dibuixa i modela la sorra fina, i ella s’hi deixa, juganera i oberta a qualsevol proposta. També a la del vent, quan és lleuger poleix l’obra, o l’esborra i en fa una de nova quan és grop encès. I jo, caduc i efímer, transito amb somriure serè aquest immens petit món de límits volubles, sentint-me immers, acollit, petit, i infinitament agraït pels moments d’amor viscuts amb la mare mar salada.

Respirem o inspirem?

respirem o inspirem

Agafar, intentar omplir sense pensar a treure i a buidar, aquesta és la fórmula respiratòria de la nostra societat depredadora, inspirar més que no pas expirar. Prendre, sense donar. Inspiracions afamades i insuficients, inspiracions curtes i ràpides. Com les de qui, en un estat de cansament extrem, intenta inhalar aire desesperadament davant la sensació profunda d’ofec.
Així respira la nostra societat consumista, obsessionada a prendre, depredar i devorar, oblidant el deure de deixar anar, la generositat de tornar allò que ens ha sigut donat. És l’obstinació per acaparar transportada a l’acció biològica més bàsica. Inspirar, prendre, sense permetre respirar.

Per lleialtat a la vida

All-focus

A casa em van ensenyar a viure amb senzillesa, amb poc, sense fer grans despeses, aprofitant el màxim tot, el menjar, la roba, les sabates. Encara recordo la resposta del meu pare quan jo em vaig queixar per haver d’anar a l’escola amb uns pantalons molt sargits: A quien no le gusten, que te compre otros. No vivíem en una situació econòmica que obligués a aquella vida austera, tampoc era qüestió de garreperia, era una mena de filosofia de vida basada en l’orgull de ser pobre, en la dignitat de la senzillesa, i en el deure sagrat de no malversar. A taula, era impensable deixar res al plat. No era una qüestió religiosa, el meu pare era ateu convençut, tot i que es cagava en Dios amb una gran facilitat, pura incoherència. Potser tot era motivat per la pobresa extrema viscuda anteriorment, és molt probable.
Ara, la meva vida es regeix encara per aquells valors, tot i que des d’altres motivacions afegides. Visc amb senzillesa, en part per l’aprenentatge rebut des de la precarietat viscuda fa uns anys, i que encara perdura en bona mesura. Però visc amb senzillesa també per convenciment, per necessitat i vocació biològica, per seguir de manera conscient les pautes de la vida que habita el nostre planeta, on no existeix la malversació, on no hi ha res superflu i innecessari, on tot s’aprofita i es transforma. Coincideixo així amb les idees bàsiques del moviment de simplicitat voluntària, i em guio per elles. Procuro viure amb senzillesa per raons ecològiques, socials i solidàries. Però, bàsicament, per lleialtat a la vida, a la vida a la qual pertanyo.