La violència és vostra

polis pols colors.jpg

Avui, polítics d’esquerra i de dreta, espanyols i catalans, unionistes i “independentistes”, coincideixen a condemnar la violència de qui es manifesta al carrer amb determinació. La veritable violència que sé reconèixer en les imatges i en el que he vist al carrer és la que practiquen els cossos policials que teniu a les vostres ordres, siguin Policia Nacional, Guardia Civil o Mossos d’Esquadra. A tots vosaltres us mou la mateixa causa per utilitzar-la, la por que la gent s’empoderi, es mogui amb pensament lliure i sentit crític, sense fer cas de les vostres mentides i manipulacions.
Carregar contra una pols de colors és violència. La policia d’un estat democràtic té l’obligació de suportar estoicament una pluja de pols de colors, encara que sigui una dosi extra, com va ser el cas de dissabte. Barrar el pas a una manifestació pacífica i festiva, com la de Girona ahir vespre, amb més de vint vehicles antiavalots i policies cuirassats i fortament armats és una autèntica provocació, i és tractar a qui es manifesta com a gent perillosa i violenta, és crear ambient de comfrontació. Un dispositiu policial que curiosament no hi era davant el Parlament ahir a la nit. Potser per permetre el que va passar? Potser per carregar després indiscriminadament i crear una situació de por i enfrontament que freni les mobilitzacions? Potser per aïllar socialment com a violents a qui s’alça amb dignitat contra la vostra mentida? Potser per il·legalitzar en un futur pròxim al partit que gosi defensar la gent que surt al carrer autònomament? El vostre comportament és indigne i ignora el compromís i deure vers qui us va votar per implementar el resultat del referèndum de l’1 d’octubre. On és la República? On són les estructures d’estat? Com goseu exigir calma a la gent quan sou vosaltres qui heu promès quelcom que sabíeu no compliríeu?

Llum, sense silenci

All-focus

Blanc, llum, sense silenci. Si l’escoltes amb tot el teu ésser, descobreixes que no existeix. El silenci, utopia abstracta per silenciar el moviment constant i permanent de tot el que és viu o mort. La recerca mística del silenci, ritual religiós per allunyar-nos de la celebració bulliciosa de la vida. No cerco el silenci, batego i jugo amb la llum, que es mou, canvia, es transforma, em transforma, sense silenci.

Feu la vostra feina, volem la República

vamvotarvamguanyar

Polítics “independentistes” que darrerament defenseu un referèndum pactat, escolteu: “Vam votar i vam guanyar. Som República”. Ja vàrem fer el referèndum, i de quina manera, mai oblidarem. Teniu l’obligació, per ètica democràtica, de fer la vostra feina i complir la vostra paraula. Si no podeu, no voleu o no en sabeu, dimitiu per incompliment del vostre compromís amb el poble. Que estigueu a la presó o a l’exili no us dóna dret a girar l’esquena al vostre deure, i menys encara a mercadejar amb els nostres vots i suport. I ho dic sense deixar de reclamar, exigir i reivindicar amb contundència la vostra llibertat i el vostre retorn. El poble mana i el govern obeeix, concreteu la República, des d’ara mateix, nosaltres estem preparades

Nosaltres no fallarem

una altra vegada

Tornem-hi, una altra vegada, nosaltres no fallarem, allà hi serem, presents, conseqüents, persistents. No tenim alternativa, no podem defallir, no farem ni un pas enrere. Ara sabem que podem assolir el que ens proposem, només cal determinació. Nosaltres no retrocedirem, malgrat que vosaltres ho hàgiu fet, incomplint la vostra paraula, girant l’esquena al compromís assolit. Allà hi serem, un cop més. Però, tard o d’hora, haurem de dir prou, desoirem les vostres paraules buides, us deixarem de banda, i construirem allò que ja vàrem guanyar. Nosaltres no hi renunciarem.

Nous paisatges, laberints incerts

nous paisatges

De tornada a la ciutat que enamora, però lluny del trànsit turístic i de les façanes de postal. En una Girona de barri, amb crits de jovent i de mainada que juguen a la plaça, fins ben tard. Amb veïnat multicultural, un bar a cada cantonada i cap rastre de gent benestant. Un barri amb botiguetes “pakis” sense horari, amb persones de cossos poc estilitzats, sense el glamur de la Girona bonica. Gent senzilla, treballadora, i sense llaços grocs. Carrers sense personalitat, amb soroll ambiental, edificis més aviat grisos on no abunden gaire les “rojigualdas” a les finestres, i on les estelades blaves senyoregen als àtics. Un barri on, per ara, em sento còmode, agermanat amb aquesta gent de condició humil, com jo. Còmode, tot i saber que, molt probablement, els nostres anhels i somnis no són gens coincidents. Còmode, potser, perquè aquí, la convivència es fonamenta, amb fragilitat, en la diferència, i alhora, en una mena d’indiferència vers l’altre que facilita l’anonimat i una sensació d’etèria llibertat. Una nova etapa, sense els espais oberts que fins ara habitava, amb laberints incerts que desitjo i intueixo sorprenents. Nous paisatges que, de moment, em satisfan.

L’essència convergent vol perpetuar-se

Crida Nacional per la República es presenta en públic demanant unitat

Una darrera de l’altra, i tantes vegades com calgui, l’aparell “convergent” inventa ginys electorals basats en la sacrosanta unitat independentista per continuar tenint la paella pel mànec i manegar segons els seus interessos la massa de votants partidaris de la independència.
Un dia després de l’enquesta d’El Periódico que torna a donar la victòria a ERC en unes hipotètiques eleccions al Parlament, es va presentar en societat l’alternativa pretesament unitària liderada per en Puigdemont en companyia de l’actual president de la Generalitat i d’en Jordi Sánchez, autèntic neutralitzador de l’ANC com a agent mobilitzador en els moments claus viscuts a la tardor passada. Una vegada més, en nom de la unitat, l’essència convergent intenta ser el pal de paller, la casa de tots, per perpetuar el control del país i dirigir la lluita per la independència cap on més els pugui interessar des de la seva perspectiva partidista disfressada d’opció unitària. El diari Ara assenyala avui a la seva portada a ERC i CUP per pressionar-los: “La crida a la unitat de Puigdemont no suma ERC ni la CUP”. La dreta catalana, o si preferiu, el centredreta, continua amb la crida a la unitat per perpetuar-se en el poder. ERC i CUP, com és lògic, ja s’han desmarcat del moviment que s’autoproclama transversal i que reclama la unitat electoral. Una unitat que, per altra banda, no portaria en cap cas a garantir un millor resultat del bloc independentista.

Els dijous de juliol…

dijous.jpg

Ahir, com tots els dijous d’aquest mes de juliol, després de cuinar a TASTA’L, cap a Girona, a guiar el taller de SÓC COS d’estiu. Després de remenar cassoles, remenar cossos, dues activitats molt més coincidents del que pot semblar inicialment. La sensibilitat és present en totes dues, l’obertura dels sentits, la predisposició a noves sensacions. Tastar, assaborir la descoberta. Crear, provar, confiar en l’instint, sense temença. Gaudir des del cos i per al cos, de manera terrenal, amb la terra. La vivència d’experiències plaents que fan sentir-nos vives. Però molt especialment, facilitar viure-les, això és el que més m’omple, la satisfacció de les persones que gaudeixen dels viatges sensitius que proposo, amb la menja, amb la dansa. Em confesso immensament agraït per aquests dijous de juliol.

Liquidant el miratge de calma serena

miratge

Dubtes, inquietud, desig de convulsió, ensumant la flaire de nous horitzons. No hi ha silenci, no hi ha quietud, una farsa, falsa aparença. Desig de moure la realitat, sotragar-la, deixar-se arrossegar per aigües tèrboles. Veure altres paisatges malgrat que no estiguin carregats de tanta bellesa com els que ara transito. Malveure’ls, si cal. La contemplació ha estat un goig, però hi ha fam d’altres perspectives, fins i tot desagradables, irritants, feridores. La por a la transformació perpètua paralitza, i sacralitza el miratge de calma serena. S’obre la porta a la realitat material, la que dinamita les portes per innecessàries, per inexistència de parets i murs que requereixin obertura, tot és obert, de bat a bat. Dansaré la incertesa i el vertigen, el remolí i el desequilibri, sabent que no hi ha conflicte si s’accepten els horitzons infinits i efímers.

La Lluna, la seva mirada…

llunaaa

S’ha acabat la vida de la Lluna. S’ha fet estimar, i ha estat estimada. Tinc present quan era joveneta i molt entremaliada, i el contrast amb la seva edat de maduresa, serena, amb una mirada profunda que inspirava pau i et feia sentir interrogat. Era carregada de bellesa. Era plom també, els últims anys, demanant atenció de manera continuada. D’això en sap molt l’Àngels, que l’ha cuidada aquests darrers anys. Moltes gràcies Àngels.
Va ser la gateta de l’Adara, van compartir intimitat, va ser la seva companya, tenien una relació única i molt especial.
Malgrat la seva condició d’animal esclau, com la de tots els animals domèstics, considero que va tenir una bona vida, i molt d’amor. L’he estimada, a la Lluna, l’estimaré sempre. La seva mirada…

Cuinant un somni…

cercantunsomni?

Tasta’l, espai de degustació del Parc Agroecològic de l’Empordà, a Albons. Allà, amb la meva filla Adara, oferirem la nostra cuina creativa, vegetariana i mediterrània. El repte és fer-ho amb producte ecològic, de proximitat i de temporada. Les verdures i hortalisses ecològiques seran de l’horta del Parc, on està ubicat Tasta’l. L’arròs serà de Pals i ecològic. Falta concretar llegums, fruita i fruits secs, bolets, làctics, farines, pa, oli, olives, vins, cerveses, sucs, i altres… No és una tasca fàcil, ho volem tot de ben a prop, el nostre objectiu és aconseguir cuinar amb producte d’una distància màxima de 100 quilòmetres. No serà possible que tot sigui de proximitat, hauríem de renunciar a un munt d’ingredients, tot i que renunciarem a un bon grapat. Ho volem així per raó de sostenibilitat, de petjada ecològica, i de defensa de la pagesia i artesania local. Prioritzem la producció petita i autònoma, defugint la gran empresa. És més un ideal, un horitzó que guia el nostre camí, potser és un somni, però ens encanta crear, cuinar i somniar.