L’essència convergent vol perpetuar-se

Crida Nacional per la República es presenta en públic demanant unitat

Una darrera de l’altra, i tantes vegades com calgui, l’aparell “convergent” inventa ginys electorals basats en la sacrosanta unitat independentista per continuar tenint la paella pel mànec i manegar segons els seus interessos la massa de votants partidaris de la independència.
Un dia després de l’enquesta d’El Periódico que torna a donar la victòria a ERC en unes hipotètiques eleccions al Parlament, es va presentar en societat l’alternativa pretesament unitària liderada per en Puigdemont en companyia de l’actual president de la Generalitat i d’en Jordi Sánchez, autèntic neutralitzador de l’ANC com a agent mobilitzador en els moments claus viscuts a la tardor passada. Una vegada més, en nom de la unitat, l’essència convergent intenta ser el pal de paller, la casa de tots, per perpetuar el control del país i dirigir la lluita per la independència cap on més els pugui interessar des de la seva perspectiva partidista disfressada d’opció unitària. El diari Ara assenyala avui a la seva portada a ERC i CUP per pressionar-los: “La crida a la unitat de Puigdemont no suma ERC ni la CUP”. La dreta catalana, o si preferiu, el centredreta, continua amb la crida a la unitat per perpetuar-se en el poder. ERC i CUP, com és lògic, ja s’han desmarcat del moviment que s’autoproclama transversal i que reclama la unitat electoral. Una unitat que, per altra banda, no portaria en cap cas a garantir un millor resultat del bloc independentista.

Anuncis

Els dijous de juliol…

dijous.jpg

Ahir, com tots els dijous d’aquest mes de juliol, després de cuinar a TASTA’L, cap a Girona, a guiar el taller de SÓC COS d’estiu. Després de remenar cassoles, remenar cossos, dues activitats molt més coincidents del que pot semblar inicialment. La sensibilitat és present en totes dues, l’obertura dels sentits, la predisposició a noves sensacions. Tastar, assaborir la descoberta. Crear, provar, confiar en l’instint, sense temença. Gaudir des del cos i per al cos, de manera terrenal, amb la terra. La vivència d’experiències plaents que fan sentir-nos vives. Però molt especialment, facilitar viure-les, això és el que més m’omple, la satisfacció de les persones que gaudeixen dels viatges sensitius que proposo, amb la menja, amb la dansa. Em confesso immensament agraït per aquests dijous de juliol.

Liquidant el miratge de calma serena

miratge

Dubtes, inquietud, desig de convulsió, ensumant la flaire de nous horitzons. No hi ha silenci, no hi ha quietud, una farsa, falsa aparença. Desig de moure la realitat, sotragar-la, deixar-se arrossegar per aigües tèrboles. Veure altres paisatges malgrat que no estiguin carregats de tanta bellesa com els que ara transito. Malveure’ls, si cal. La contemplació ha estat un goig, però hi ha fam d’altres perspectives, fins i tot desagradables, irritants, feridores. La por a la transformació perpètua paralitza, i sacralitza el miratge de calma serena. S’obre la porta a la realitat material, la que dinamita les portes per innecessàries, per inexistència de parets i murs que requereixin obertura, tot és obert, de bat a bat. Dansaré la incertesa i el vertigen, el remolí i el desequilibri, sabent que no hi ha conflicte si s’accepten els horitzons infinits i efímers.

La Lluna, la seva mirada…

llunaaa

S’ha acabat la vida de la Lluna. S’ha fet estimar, i ha estat estimada. Tinc present quan era joveneta i molt entremaliada, i el contrast amb la seva edat de maduresa, serena, amb una mirada profunda que inspirava pau i et feia sentir interrogat. Era carregada de bellesa. Era plom també, els últims anys, demanant atenció de manera continuada. D’això en sap molt l’Àngels, que l’ha cuidada aquests darrers anys. Moltes gràcies Àngels.
Va ser la gateta de l’Adara, van compartir intimitat, va ser la seva companya, tenien una relació única i molt especial.
Malgrat la seva condició d’animal esclau, com la de tots els animals domèstics, considero que va tenir una bona vida, i molt d’amor. L’he estimada, a la Lluna, l’estimaré sempre. La seva mirada…

Cuinant un somni…

cercantunsomni?

Tasta’l, espai de degustació del Parc Agroecològic de l’Empordà, a Albons. Allà, amb la meva filla Adara, oferirem la nostra cuina creativa, vegetariana i mediterrània. El repte és fer-ho amb producte ecològic, de proximitat i de temporada. Les verdures i hortalisses ecològiques seran de l’horta del Parc, on està ubicat Tasta’l. L’arròs serà de Pals i ecològic. Falta concretar llegums, fruita i fruits secs, bolets, làctics, farines, pa, oli, olives, vins, cerveses, sucs, i altres… No és una tasca fàcil, ho volem tot de ben a prop, el nostre objectiu és aconseguir cuinar amb producte d’una distància màxima de 100 quilòmetres. No serà possible que tot sigui de proximitat, hauríem de renunciar a un munt d’ingredients, tot i que renunciarem a un bon grapat. Ho volem així per raó de sostenibilitat, de petjada ecològica, i de defensa de la pagesia i artesania local. Prioritzem la producció petita i autònoma, defugint la gran empresa. És més un ideal, un horitzó que guia el nostre camí, potser és un somni, però ens encanta crear, cuinar i somniar.

Primavera groguenca

primaveragroguenca

Hi ha primaveres verdes, i no tan verdes. N’hi ha de revolucionàries, i d’altres que no ho són. La nostra, amb molta pluja, apuntava a ser revolucionària, la primavera catalana, però s’ha quedat en lleu brot verd, en no res. A l’ombra dels arbres i els marges plens de verd, el groc ha pansit la verdor revolucionària. La nostra primavera no ha estat creativa, ni alegra, sinó groguenca, trista, poruga i victimista, fins i tot fúnebre. El groc dolgut i ofès s’ha ensenyorit del paisatge, malgrat la verdor humida que inunda els nostres ulls. Ara, l’estiu apunta de sobretaula, apàtic i tranquil, una jugada de cartes poc popular, on només juga la gent escollida. La revolució haurà d’esperar a una altra primavera, el groc tot ho ha pansit, res ha florit, i res madurarà, de moment.

Tastant vi(nyes) d’en Jordi Esteve

adara isidre rebós

Ahir al matí, amb l’Adara, vàrem visitar les vinyes d’en Jordi Esteve, del celler RIM Empordà, a Rabós. Ens va convidar a fer un tast dels seus vins a peu de vinya, un privilegi, un autèntic regal pels sentits en un paisatge on la pissarra sustenta i la ginesta flaira i enlluerna. Va explicar-nos com viu i sent la vinya, màgia des de la senzillesa. En Jordi desprèn passió, autenticitat, singularitat. Recupera vinyes centenàries i varietats autòctones. Cerca la diferència i l’essència genuïna, lluny de la norma comercial, agosaradament. Compartim la vivència de la creació des d’una mateixa idea d’harmonia amb la vida i de fidelitat a la diversitat que la fonamenta, sense necessitat d’artificis. Ell ho fa a RIM. Nosaltres, l’Adara i jo, a Vegetariana.cat, aquest estiu cuinant a Tasta’l, el motiu immediat de la visita i tast a les (vi)nyes d’en Jordi.

adara jordi isidre rebós

Tan animal com l’Andreas

All-focus

Fa uns pocs dies la secció “La contra” del diari “La Vanguardia” entrevistava a Andreas Michalsen, un metge naturòpata alemany que no conec, però amb el que coincideixo en un munt de coses de les que explica en la breu entrevista del diari barceloní.
L’Andreas practica i recomana uns hàbits molt semblants als que porto en la meva vida quotidiana. Com ell, faig dejuni diari de setze hores. Sopo molt lleuger cap a dos quarts de vuit del vespre, me’n vaig a dormir cap a les onze, em llevo cap a les set, prenc una infusió i dino cap a les 12 del migdia, sense cap mos entre àpats. I, com ell, puc dir que em sento fort i sa, i especialment àgil.
L’Andreas és vegetarià, jo practico la dieta vegetariana de manera quotidiana des de fa trenta-set anys. Discrepo d’ell en el sentit de què a mi no m’avorreix en absolut la dieta vegetariana. I faig el possible per difondre les possibilitats culinàries del vegetarianisme, per això, entre altres coses, em dedico a donar tallers de cuina mediterrània vegetariana, una cuina aromàtica, saborosa i creativa, com som la gent mediterrània. Potser aquí rau la diferència que fa que ell s’avorreixi.
Una altra coincidència amb l’Andreas és saber valorar les virtuts de l’aigua freda, em dutxo amb aigua sense escalfar durant tot l’any, faci fred o calor, des dels catorze anys.
També, com ell recomana, camino descalç per la sorra ben a la vora del mar, un privilegi que practico d’ençà que visc a l’Empordà. Dormo amb l’habitació freda i la finestra oberta, a l’hivern només una escletxa, no cal exagerar. No vaig al metge, no prenc drogues farmacèutiques i normalment prenc un gotet de vi al meu únic àpat, al migdia.
I, com ell diu, no oblido mai que sóc biologia, tinc sempre present que, per sobre de tot, sóc un animal.
La diferència més gran amb l’Andreas és que jo no sóc cristià, ni m’interessa l’espiritualitat índia. O més ben dit, m’interessa com a recerca. I pel que vaig descobrint, em sento molt lluny d’ella. De fet, tant lluny com de qualsevol altra espiritualitat, sóc un animal sense ànima, molt animal.

Deixant-me plorar per un instant

All-focus

Llàgrima plaent en ulls closos, s’acumula i regalima suaument galta avall. Càlida, la llàgrima. Gairebé fred l’aire que, per ara, no arriba a ser vent. Calent, el sol que acomiada l’hivern. Calma, paisatge serè i ben obert, molt obert. Satisfet pel dinar ric i auster que tot just ha passat per la gola. Gaudint immers en el que m’envolta, com un petit ésser més d’aquesta vida que tot ho omple. Donant gràcies per existir, per viure i conviure amb tanta expressió de vida que m’inunda. Emocionat i sensible, ulls salats com la mar, amb el dolç afegit de sentir-me pare orgullós, tresor reservat dins la capseta íntima que cal preservar i gaudir en privat. Efímerament feliç, deixant-me plorar per un instant.

Som vida cooperativa, sóc cos

vida cooperativa

La vida, un procés iniciat fa més de quatre mil milions d’anys, és autopoièsica (1), es fa a si mateixa, autònomament, continuadament, a partir de la interrelació de tots els organismes que la integren. En aquest procés participem tots els éssers vius pertanyents als trenta milions d’espècies que interaccionen i constitueixen, constituïm, l’organisme viu que és la Terra.
La vida, des dels seus inicis, ha estat sempre, i de manera constant, un fet essencialment associatiu, res a veure amb la idea manipulada i àmpliament acceptada de la llei del més fort. La vida a la Terra no és una jerarquia de creació divina, sinó una holarquia (2) naixent sorgida de la seva pròpia sinergia de combinació, acarament i recombinació.
Allò que podríem considerar més natural, consubstancial a la vida, és la creació cooperativa i no pas la violència competitiva que regeix la societat humana actual, un model androcèntric imposat pel patriarcat fa pocs milers d’anys.
La vida és, essencialment, simbiosi (3). Nosaltres, el nostre cos, és l’associació de cent bilions de cèl·lules fruit d’una complexa evolució, és una comunitat d’éssers que intercanvien matèria, energia i informació. Som éssers cooperatius en la nostra pròpia configuració corporal, formem part de quelcom absolutament extraordinari, la vida.
Per això, personalment, no puc de cap manera considerar el meu cos com a un mer vehicle o contenidor de cap altra mena d’existència eterna o espiritual. Reivindico orgullosament que sóc cos, sóc vida, un fet excepcional a l’univers, pel que de moment sabem. No necessito ser res més, sóc vida, i no considero que sigui precisament poca cosa. “La vida és la celebració de l’existència” (Lynn Margulis).
Tenir consciència del que som, d’aquesta pertinença a una vida cooperativa, i viure conseqüentment segons aquesta naturalesa, és el que podríem anomenar, bioconsciència. És el que guia la meva efímera existència com a ésser humà.

(1) autopoiesi, del grec autós, “a si mateixa” i póiesis, “creació, fer”.
(2) holarquia, del grec hólos, “tot” i árkhō, “poder”, “mandat”, “govern”.
(3) simbiosi, del grec sýn “conjuntament” i bio “vida”.